Carta a la senyora Carme Junyent

Fa molt temps que la Carme Junyent, lingüista, va ser entrevistada per Vilaweb.

En aquell moment, i en llegir el que deia, em vaig enervar molt. M'han citat l'article moltes vegades quan he estat defensant l'ús del llenguatge no sexista. S'ha integrat en els arguments de la gent catalanoparlant que aposten per no utilitzar un llenguatge no sexista.

Llegint-m'ho amb calma em vaig adonar que la dona havia estat llesta: deia el que la gent volia sentir i era dona i filòloga. Qui, de iure, podia tenir més credibilitat que ella per parlar sobre això?

Jo sóc humanista i feminista i, en principi, no tinc la mateixa força que ella. No puc parlar i tenir la mateixa credibilitat, almenys a priori. Però una no neix feminista: una s'hi converteix.

El meu cas no deu ser especial, però no conec a ningú més que li hagi passat. Quan tenia uns 15 anys em vaig començar a preguntar sobre el llenguatge. Sobre per què deien home per referir-se a la humanitat. Me'n recordo d'un dia que, estan al bosc amb un amic i sentint una increïble sensació de benestar vaig cridar: som els reis! I després em vaig preguntar: per què m'acabo de dir rei? Jo no sóc un rei!

Vaig començar a canviar-lo. Primer vaig deixar de dir home. Després em vaig centrar en els suposats masculins genèrics. Ningú m'havia parlat del feminisme (coneixia les sufragistes i alguna persona més, però per mi, homes i dones ja eren iguals) i no tenia referents de cap tipus. Només hi havia el llenguatge, aquell llenguatge que cada vegada em molestava més. Que em brunzia constant a l'orella, que m'atabalava, que em feia sentir menyspreada.

A poc a poc vaig anar estibant del fil. Va ser una lluita dura: no tenia arguments suficients encara i els aprenia descobrint les meves carències quan em discutia amb les persones que em deien que allò no era important.

Primer va ser el tema del llenguatge. Però a poc a poc, vaig anar descobrint el món. Vaig obrir els ulls. Em vaig posar les ulleres liles i vaig despullar la realitat de les mentides amb les quals l'havien vestit: no havíem arribat a la igualtat i estàvem molt lluny d'aconseguir-ho. I vaig descobrir toots els altres temes que concerneixen el gènere. I em vaig tornar feminista. I ara, el feminisme, és el meu món: és la meva realitat, la meva identitat, la meva manera de mirar, la meva professió, la meva passió. És la meva vida.

No, jo no sóc filòloga. Però quan algú diu que la llengua i la manera de parlar no són significatives m'enervo. Perquè a una noia de 15 anys a qui no li han parlat de feminisme, a qui no li han parlat del món, a qui no li han volgut explicar la realitat, és el llenguatge el que li descobreix. És el llenguatge el que, sense barreres ni límits, li mostra aquest món. Perquè el llenguatge ens està parlant: darrere de les paraules hi ha idees, concepcions i pensaments.

I per això, ara i aquí, contesto la manera salvatge en què la Carme Junyent ha vilipendiat aquesta eina de canvi, aquesta eina per mirar el món d'una altra manera, aquesta eina per canviar i transformar la societat. Ella, que és lingüista, vilipendia el que jo, sense ser-ho, sé que és tan important. Nombrar el món és tenir poder. Les històries les expliquen les persones que guanyen. I, així, guanyen una mica més.

Serà el text més llarg que he fet en aquest blog i l'únic que, fins al moment, emprarà la llengua catalana (la meva llengua materna) per expressar-se.

Per qui li faci mandra llegir-se tot l'article, al final he fet un resum de mig paràgraf. 

ARTICLE

L'entrevista, com és inherent en el mateix concepte, consta de pregunta i resposta. Per comentar el que ella defensa utilitzaré les seves pròpies paraules (perquè intento ser coherent amb el que penso: crec que les paraules són poder i, a la vegada, no vull extrapolar coses que ella potser no ha estat dient. No vull interpretar el seu text: vull parlar del que ella defensa. I això, qualsevol persona que es dediqui a la història pot confirmar-ho, es fa millor tractant amb les fonts primàries directament)

En la introducció ella diu:

“Vaig tenir una gran sorpresa en veure que tothom pensava com jo i ningú s'atrevia a dir-ho”

Que la gent pensi igual tendeix a voler dir que no han reflexionat sobre el tema. El feminisme és un moviment que vol trencar amb els paràmetres socials actuals, els preeminents, els que tenen més força, els que eduquen a les nenes perquè siguin secretàries i als nens perquè siguin presidents. Així, el pensament feminista tendirà a portar la contra i a no ser mainstream: com va ser el cas de la gent que defensava que les dones no eren tan sensibles com per no poder-se dedicar a la política, o que no eren més tontes perquè tenien el cervell més petit, o que sí que tenien suficient coneixement per poder votar pel bé de tot un col·lectiu i no només del seu entorn més immediat, o que eren capaces de dedicar-se a la medicina, a la judicatura, a la ciència o al lideratge d'empreses. Tota la gent que va defensar això opinava el contrari que la resta de persones. El feminisme no és, ni ha estat mai, popular. Sempre que he defensat el llenguatge parital, les persones m'han donat els mateixos “arguments”. Un darrere l'altre, sempre els mateixos. És estrany, no? El criteri propi tendeix a distingir-se de l'adquirit perquè encara que defensis el mateix no ho faràs igual que les altres persones. Ho faràs amb veu pròpia.

PREGUNTA/RESPOSTA 1:

P/ Dieu que quan va començar el moviment feminista vam agafar l'exemple de la llengua anglesa, que no té gènere, i que això ens ha conduït a deformar la gramàtica…

R/ Com que l'anglès no té gènere, l'han de marcar per poder saber si fan referència a un home o una dona. Aquí vam agafar aquesta teoria, sense tenir en compte que el català, i en general les llengües romàniques, sí que tenen gènere. I per tant nosaltres sí que podem diferenciar. Durant tots aquests anys, s'ha anat embolicant la troca i això també ha portat a la ridiculització del moviment feminista, perquè jugant amb la gramàtica han sortit coses molt absurdes. Era qüestió de visibilitzar, no pas de tocar la gramàtica. Jo aleshores havia fet uns quants articles oposant-m'hi, que van passar desapercebuts. Fins que va arribar el punt que això va passar a ser llei, i que tots els documents oficials havien d'anar escrits d'aquesta manera.

JO: Planyo a les feministes angleses. No tenen la mateixa facilitat que nosaltres per integrar les dones en el discurs. Que la llengua anglesa és una llengua que s'utilitza sense sexisme és fals. Suposo que per això hi ha llibres com “Women, men and language. A sociolinguistic account of sex differences in language.” de la Jennifer Coates. L'ús de la llengua anglesa es fa des de l'androcentrisme. És com quan es parla del “Mundial de futbol”. El mundial de futbol no porta, en si, marca de qui el concursa. Representa, miris com ho miris, que és una frase sense marca de “gènere”. I, tanmateix, es parlarà del “Mundial de futbol femení” quan siguin les dones qui juguin el mundial. En l'anglès passa més o menys el mateix: la paraula podria incorporar ambdós sexes, però en la ment de qui parla i de qui rep la informació n'existeix només un. Així, per exemple, quan es parli d'algú de qui no coneixem el sexe, s'utilitzarà el possessiu masculí: The thief took his car to escape (S'utilitza el “his”, que és masculí, encara que no se sap qui va robar realment. Però en l'imaginari col·lectiu, apareix un home)

Imaginem el següent:

Fernandez tenia un germà. El germà de Fernandez va morir. Però l'home que va morir no va tenir mai cap germà. 

Curiós, veritat? Encara que Fernandez no té marca de gènere, ens imaginem a un home. Serà casualitat?

PREGUNTA/RESPOSTA 2:

P/ Era una manera de donar visibilitat a les dones a través del llenguatge.
R/ Es van creure aquestes teories i van voler implementar-les aquí, amb totes les conseqüències i cada vegada amb històries més delirants. Com apareix al llibre, van ser a punt d'aprovar una llei parlant de 'persones adolescents' i 'persones infants'. Puc compartir-ne la intenció, però això no té gens de sentit! Potser el meu problema és que sóc lingüista.

JO/ M'encanta la justificació que fa aquí aquesta senyora tot donant-se la raó inapel·lablement. Com? Diu: potser el meu problema és que sóc lingüista. Venint a dir que qui ha propugnat un ús de la llengua no sexista no és lingüista, perquè qualsevol lingüista opinaria el mateix que ella. Per tant, qui té coneixement de la llengua, considera, com ella, que l'ús d'estratègies no sexistes és absurd i delirant. Em fa verdadera gràcia i ràbia profunda a la vegada: hi ha moltes persones lingüistes que s'han dedicat a parlar sobre com l'ús que es fa de la llengua és masclista i com sí que s'hauria de canviar. El seu problema, o que ella vegi les coses així, no ve determinat pel fet que sigui lingüista: cada qual que tregui les seves pròpies conclusions sobre quin és el seu problema. Eulàlia Lledó i Cunill, Mercedes Bengoechea Bartolomé, Ana Vargas o Bill Phillips

(Aquest últim forma part del departament de filologia anglesa i alemanya de la UB, i va respondre a l'article d'opinió de Joan Busquets -periodista- que es deia “Prou catalans i catalanes” i que defensava l'ús sexista de la llengua. AQUÍ podeu trobar en primer lloc l'article de Joan Busquets i, a sota de tot, la resposta del filòleg)

entre moooltes d'altres persones lingüistes advoquen per un discurs que no és el seu, encara que tinguin els coneixements que també té ella. Per tant, només per l'ús d'aquesta fal·làcia, ja s'hauria de desacreditar tot el discurs que planteja (o, almenys, qüestionar-lo). No és un joc honest el que s'està jugant aquí amb les paraules que utilitza. I és lingüista. Així que ho sap: no és innocent. 

PREGUNTA/RESPOSTA 3:

P/ Justament per això parlem amb vós. Expliqueu-nos-ho…

R/ Quan desdobles i d'un masculí en fas un femení, no sempre dónes la 'versió dona' de la paraula. I et pots trobar sorpreses desagradables, com ara 'minyó-minyona', 'infant-infanta' o el més emblemàtic, 'home públic - dona pública'. Sovint, quan es desdobla, les dones hi sortim perdent. Això fins i tot les feministes primeres ho deien: 'El gènere és una arma carregada.' Aquesta no podia ser l'estratègia.

JO/ Novament una fal·làcia. Citar quatre casos en què el desdoblament podria considerar-se (tot i que també pot suscitar debat sobre perquè i què s'ha de fer en casos així) no òptim és ignorar la majoria de casos en què el desdoblament beneficia a les dones i a la igualtat en general. És com parlar de les excepcions com si fossin la regla. Fantàstic l'ús del llenguatge que fa la senyora Junyent maquiavèl·lic i retorçat amb fins ideològicament clars. Veu la palla en l'ull aliè i no contempla l'enorme biga que té en el propi: acusar de demagògia a l'altra gent contestant ella el que contesta és poc menys que insultant.

PREGUNTA/RESPOSTA 4:
P/ Quina ha de ser l'estratègia?

R/ Hi ha molts usos que es poden canviar, que afecten el lèxic, no la gramàtica. I sobretot s'ha de tenir en compte que les gramàtiques són com són, al marge de les voluntats dels parlants. Ningú no es pot inventar una gramàtica, ni tan sols una acadèmia. Aquesta arrogància és el fet que menys s'entén. Suposar que per voluntat es pot canviar la gramàtica: això sí que és totalitari. 

JO/ Quina calúmnia! Pensar que es pot canviar la gramàtica! Quina arrogància! Les coses són com són, veritat? I és igual d'on provinguin i quins siguin els motius pels quals es parla així. És igual que qui marqués com és la gramàtica i la llengua fossin només homes i es fes des d'una perspectiva androcèntrica i patriarcal, oi? Això és com la constitució: algú abans que nosaltres va crear un pacte que la gent no va tenir més remei que acceptar i ara hem de callar i menjar-nos-ho amb patates. Que a principis de segle quan s'estava creant la gramàtica catalana oficial Pompeu Fabra (el GRAN Pompeu Fabra) proposés que s'eliminessin les “h” per inútils en el llenguatge era possible, però que ara vulguem que el llenguatge reflecteixi la realitat i sigui incloent amb les dones visibilitzant la seva presència... ah no, això no. Perquè podem dir “puenting”, que ni tan sols és un anglicisme (ja que, efectivament, pont en anglès és bridge) però no podem dir la presidenta perquè el sufix “ent” és neutre. Doncs jo no he vist que ningú tingués cap problema en dir “serventa”. És totalitari pensar que les coses es poden canviar però no acceptar coses que algú algun dia va decidir que serien així. Doncs molt bé, senyora. Ja ens ha donat una lliçó de com de feminazis som creient que tenim alguna cosa a dir en com parlem i expressem el món. Com ens atrevim!

PREGUNTA/RESPOSTA 5:

P/ Al llibre es recorda unes quantes vegades que en català, per l'evolució que ha tingut la llengua, el masculí és la forma no marcada i el femení la marcada. 

R/ Això sempre ho comentava amb en Joan Solà. I li deia: 'Si el masculí i el femení, en comptes de dir-se així, es diguessin "gènere A" i "gènere B", aquest debat no l'hauríem tingut mai.' Perquè hi ha moltes maneres de classificar els substantius. Hi ha llengües que divideixen entre animats i inanimats, unes altres entre humans i no humans, i unes que tenen una vintena de gèneres diferents. Cadascuna ho fa a la seva manera. I en un parell de casos el gènere no marcat de la llengua és el femení, i això no té res a veure amb el comportament ni amb la visibilització; són societats tan masclistes com la nostra. Atacàvem una cosa que realment no tenia res a veure amb la situació de la dona.

JO/ Sí, és clar. Si es digués Gènere A i Gènere B no tindríem cap problema. Només és el nom. No té res a veure amb la realitat. És a dir, jo i un gat estem a fora quan plou. Jo sóc una dona i el gat és un mascle. En principi res a veure amb gèneres gramaticals segons la senyora. Ara bé, si algú ens mira dirà: mira que mullats que estan! En Gènere A. Per què? Perquè el gat té tita i collons i jo no. I és igual que sigui un animal. Són més importants els seus collons que la meva humanitat. Si, en canvi el gat és una gata, diran: mira que mullades que estan! En gènere B. No es tracta de gèneres gramaticals: es tracta del sexe de qui integra la frase. És mentida que no té a veure amb homes i dones. Existeix el gènere gramatical i existeix el sexe de les persones. Però segons el sexe de les persones s'utilitza un gènere gramatical o un altre. Per tant, es prioritza la tita als ovaris. Per tant, és masclista.

I sí, encara que penseu que és una exageració, el sexe dels animals invisibilitza a les dones. Us adjunto una imatge de la contraportada d'un llibre per infants, en què la protagonista és una nena i un gat.

 

“La niña debe aprender su identidad sociolingüística para renunciar inmediatamente a ella. Permanecerá toda su vida frente a una ambigüedad de expresión a la que terminará habituándose, con el sentimiento de que ocupa un lugar provisional en el idioma, lugar que deberá ceder inmediatamente cuando aparezca en el horizonte del discurso un individuo del sexo masculino, sea cual sea la especie a que pertenezca” Montserrat Moreno Marimón (sí, ella també té estudis en l'àmbit de la llengua, com la senyora Sunyent. Però no opina el mateix).

PREGUNTA/RESPOSTA 6:

P/ Llavors no esteu d'acord amb Albert Pla Nualart, que diu que el fet que el terme no marcat sigui el masculí i el marcat el femení és el reflex en la llengua de molts segles de cultura patriarcal?

R/ No. En absolut.

JO/ En absolut. Que el masculí sigui considerat sinònim d'espècie humana, que es relegui el femení a l'especificitat, que els homes predominin sobre les dones en el llenguatge, que la feminització sigui pejorativa, que els insults facin referència a temes de gènere (com maricón) o a la sexualitat femenina (com puta, filla de puta), que s'invisibilitzin les aportacions de les dones i etc. etc. etc. no té res a veure amb què la societat sigui patriarcal. No, és clar que no. En realitat, el masculí és clarament universal i aleatòriament escollit com a gènere “neutre”. Que coincideixi amb el grup dominant i el col·lectiu sexual que té més poder socialment és una absoluta casualitat! Segur.

 

PREGUNTA/RESPOSTA 7:

P/ Tot seguit ho compara amb les expressions relatives a la religiositat del nostre llenguatge, i diu que de la mateixa manera que això no ens fa mantenir la fe, l'ús del masculí genèric no fa ni més feministes ni menys els qui el fan servir.

R/ La diferència és que aquestes expressions religioses no toquen la gramàtica. La marcació afecta el sistema de la llengua, i imposa unes jerarquies. Si una llengua té un terme per a 'verd' també en té un per a 'vermell'. La llengua funciona així. No ens pot passar pel cap de treure el vermell, és impensable. Però, en certa manera, amb les duplicacions i la pretensió de marcar més el gènere s'ha fet això.

JO/ Marcar més el gènere és com demanar que es tregui el vermell mantenint el verd, diu Carme Junyent, en un arravat d'estupidesa i comparacions poc afortunades. El que pretén el llenguatge parital és que quan parlis de verd i vermell parlis de colors. I que si vols parlar de verd o de vermell parlis de verd o de vermell. Que no diguis verd tot argumentant que verd inclou a vermell. No, senyora. Colors inclou a verd i vermell. I el verd és verd i el vermell és vermell. I si en un quadre hi ha verds i vermells i tu el mires i dius: Que verd que és! Et diran: bé, és verd i vermell. És a dir: ésser humà inclou a dones, homes i gent amb altres sexes. Homes inclou a homes i dones inclou a dones. Colors (hiperònim), verd i vermell. Fàcil. 

PREGUNTA/RESPOSTA 8:

P/ Com ho fem per visibilitzar les dones en el llenguatge, doncs? O creieu que no cal?

R/ La dona hi ha de ser. I si hi és, ja la veurem tots. És això, que s'ha de canviar de la societat. I la llengua ja seguirà el canvi, si és que n'hi ha d'haver cap.

JO/ La dona hi ha de ser i el llenguatge ja canviarà, però de mentre anem dient metges i infermeres encara que la majoria de persones que exerceixen de metgesses siguin dones. Per què es diu metges i infermeres? S'ho ha plantejat mai? Potser perquè tradicionalment les dones eren en major mesura infermeres i no metgesses (bàsicament perquè no podien entrar a les universitats a estudiar medicina. Quan Dolors Aleu i Riera es va treure la carrera de medicina (tercera dona en fer-ho a l'Estat espanyol) -posteriorment seria la primera dona a doctorar-se- per fer l'examen va haver d'esperar molt temps. Anys. Ja tenia la carrera, se l'havia tret amb molt bones notes (el 1879), però per obtenir el títol s'havia d'examinar. I no va ser fins al 1882 que va aconseguir el permís per fer l'examen per esdevenir metgessa). Però ara no és així. I el llenguatge no ho recull. Es continua dient metges i infermeres. I segons la Junyent, que jo reivindiqui que es digui metges i metgesses o professionals de la medicina és ser pedant? És canviar la gramàtica? És ser dictatorial? És ser absurda? És no ser lingüista? De veritat? En sèrio? Les dones només hi han de ser I la llengua ja “seguirà” el canvi? 

PREGUNTA/RESPOSTA 9 i 10:

P/ Al llibre també apareix més d'una vegada la reflexió que canviant el llenguatge es pot canviar la realitat…
R/ Si això fos possible!

P/ Hi pot influir?


R/ Totes les llengües canvien sempre, contínuament, però de manera que les generacions es puguin comunicar. Això ja imposa unes restriccions. La llengua pot reflectir molt el món i la societat en què es parla. Si aquest món o aquesta societat canvien, la llengua s'hi va adaptant, perquè és un sistema molt flexible i es pot adaptar a qualsevol situació. Però que algú em digui un cas en què canviant la llengua s'hagi canviat la societat. No en conec cap.

JO/ Sí, canviar el llenguatge canvia la teva percepció del món, la teva realitat. I canvia la societat. Bé, és una teoria lingüística bàsica: que el llenguatge importa a l'hora de construir la nostra realitat és innegable. Sembla que aquesta dona no sigui lingüista, de veritat. Frases com “els límits del meu llenguatge són els limits del meu món” en donen exemple (Ludwing Wittgenstein)

No sé què entén ella per societat. Jo entenc per societat els individus: si un individu canvia el seu llenguatge (I, per tant, la forma de pensar) canvia la percepció del seu món i la manera de pensar-lo. I són les persones les que canvien el món. Com va dir Gandhi: 

 

“Vigila tus pensamientos, porque se convierten en palabras.
Vigila tus palabras, porque se convierten en actos.
Vigila tus actos, porque se convierten en hábitos.
Vigila tus hábitos, porque se convierten en carácter.
Vigila tu carácter, porque se convierte en tu destino"

Però bé, si la Carme Junyent diu una altra cosa, I la Carme Junyent és lingüista, què podem dir la resta de mortals que tingui credibilitat?

Pensem un moment en temàtiques que no versin sobre sexisme. Per exemple: després dels atemptats de l'11 de setembre a Nova York hi va haver tota la campanya en contra d'un suposat islamisme, una gent terrorista que amenaçava el nostre món tal com el coneixíem, persones fanàtiques, disposades a posar-se una bomba al cos en qualsevol moment. Gent que no apreciava la pròpia vida. Així, temps després es va fer un estudi (jo el vaig llegir en el llibre “El islam sin velo”), que analitzava com sortia a la premsa el tema. En més d'un 70% d'ocasions, en menys de tres línies, hi havia la paraula “islam” i la paraula “terrorisme”. Ha canviat la visió d'occident envers l'islam gràcies al llenguatge que ha utilitzat la premsa associant guerra, bombes i terrorisme a una religió? És innocent el llenguatge?

Les paraules tenen poder: és diferent si dius d'algú que està fent una revolució que si dius que està fent un cop d'estat. Les paraules, la llengua i la gramàtica no descriuen el món: l'expliquen, el narren, el tergiversen. Tot depenent de qui construeix la frase i qui la rep. La llengua no canvia a remolc de la societat. La llengua, en si, explica, transmet i expressa la societat. La llengua és societat, és cultura. Si inventem una paraula nova, se'ns amplia tot un horitzó de possibilitats i realitats diferents. Prova d'això, encara que sigui banal i absurd, és el terme “vespre”. Sempre m'ha semblat increïble que per la gent castellanoparlant no existeixi el vespre. Per mi existeix el matí, el migdia, la tarda, el vespre i la nit. Ells i elles passen de la tarda a la nit.

Així, algú em pot parlar de la revolució francesa i dels drets que allà es van aconseguir. Em parlarà dels drets de l'home i jo demanaré: I la dona també hi era inclosa? Us heu demanat mai si, quan es parla d'home, s'hi inclou també i de veritat a la dona? Perquè quan comences a formular-te aquesta pregunta acabes sent conscient que no. Que masses vegades, encara que nosaltres ens confonguem perquè fem un mal ús del llenguatge -un ús androcèntric del mateix- quan parlem en masculí no parlem de les dones. No exerceix com a genèric de veritat. Però conque no ens fixem en això, no ens adonem que ens parlen d'homes i no de persones. Us convido a analitzar el següent text, com veureu, de la wikipèdia. És curt, clar i concís. I reflexa de forma evident el que jo vull dir.

Cariàtides

(Veureu que diu: "sus habitantes fueron masacrados" i després diu "sus mujeres"... és que "las mujeres" no eren habitants? Androcentrisme. L'article en català, en canvi, no comet aquest error)

Us suggereixo que cada vegada que utilitzeu un genèric masculí reflexioneu sobre si hi ha incloses les dones en el vostre enunciat. Moltes vegades no serà així.

PREGUNTA/RESPOSTA 11:
 

P/ Un dels contexts en què es fa servir més el desdoblament és a les escoles, i per això ara voleu fer xerrades a les universitats on formen els mestres.

R/ No sé si ens en sortirem, però si més no farem que els arribi la informació. Això ha fet mal en el món de l'ensenyament. Alguns mestres ja expliquen que quan diuen 'Els nens que hagin acabat els deures ja poden anar al pati', les nenes que els han acabat no s'aixequen perquè no se senten al·ludides.

JO/ Massa poc que es fa servir. S'hauria d'impulsar l'ús d'un llenguatge parital complet. Això fomentaria un contingut menys androcèntric i masclista i una escola més coeducativa. Donaria valor a la presència femenina a les aules a part de reconèixer-la i estaria col·laborant en la creació i constitució d'un món més just.

PREGUNTA/RESPOSTA 12:

P/ I com els convenceríeu, aquests mestres?

R/ D'entrada, miro de fer-los veure que aquest plantejament és absolutament eurocèntric. En llengües romàniques això només s'ha fet en català, castellà i ara veig que també hi cauen els del gallec. Ni portuguès, ni italià, ni francès, ni romanès, ni cap altra llengua. Això sol ja és per a fer-s'ho mirar. Però sobretot cal fer entendre que la llengua funciona així, que no té sentit que nosaltres la vulguem controlar.

JO/ Suposo que per molt lingüista que sigui no sap que el 1986, la Comissió de terminologia del Consell Europeu va publicar "Igualtat de sexes en el llenguatge", un llibre que promovia i recomanava a tots els països membre de la Comunitat Europea una actuació directa sobre les seves respectives llengües. Per una vegada hem seguit les recomanacions abans que els altres països si és que en altres països no s'ha fet res al respecte, cosa que dubto, sobretot a Itàlia, on hi ha ben assentat un feminisme de la diferència, amb teòriques molt importants.

PREGUNTA/RESPOSTA 13:

P/ A banda els desdoblaments, hi ha gent i col·lectius que van un pas més enllà i fan servir el plural femení com a genèric, perquè diuen que volen evitar un llenguatge androcèntric. Com ho veieu, això?

R/ És no entendre com funciona el llenguatge. Però mira, un exemple que vaig trobar aquest cap de setmana preparant les xerrades: en David Fernàndez, en aquella intervenció impactant al parlament amb els directius de Caixa Penedès, va dir 'diputats imputats'. Ell sabia que si hagués dit 'diputats i diputades' o 'diputades' directament hauria perdut la contundència que podia tenir. Ho sap perquè ho fa servir. Era conscient que si en aquell moment hagués desdoblat i hagués fet el numeret del femení no hauria dit la mateixa cosa ni l'haurien pres seriosament. Aquest joc amb la llengua porta a acabar ridiculitzant les dones. Em sap greu que, en general, sigui l'esquerra que s'hagi apuntat a aquesta bestiesa.

JO/ No va dir “diputats imputats” va dir “diputats i imputats”.

El fet d'utilitzar el femení com a genèric no ve determinat per la voluntat de no parlar amb un llenguatge androcèntric, sinó amb la voluntat d'expressar la idea que el patriarcat és l'opressió màxima a la qual s'enfronta la nostra societat. Hi ha gent que creu en la interseccionalitat. Hi ha persones, com la Silvia Federici (amb el seu Calibán y la bruja) que relacionen el sistema d'explotació capitalista d'avui en dia amb el patriarcat: no pots destruir el patriarcat sense destruir el sistema capitalista que hi ha darrere. O dit d'una altra manera: el capitalisme subsisteix gràcies al patriarcat. 

El capitalisme entén que qui treballa ha d'estar a plena disposició de l'empresa contractadora. Això vol dir que les tasques de producció de criatures i les tasques de cura -tasques domèstiques i de cura- s'han de realitzar igualment, perquè si no el sistema no subsisteix, però no tenen un valor social, s'han de fer de forma gratuïta. De facto, significa que les dones realitzaran un treball no remunerat que no els permetrà tenir la mateixa independència i autonomia que els homes: si no hi ha ningú que cuidi les persones malaltes o convalescents, si no hi ha ningú que cuidi els infants i nadons, si no hi ha ningú que compri el menjar, cuini el menjar, arregli la casa, netegi la roba, compri la roba, es preocupi pels problemes emocionals de les persones que hi conviuen i fomenti una bona convivència, no hi haurà persones treballadores en un bon estat psíquic, emocional i físic que puguin dedicar totes les seves energies al treball remunerat. El capitalisme subsisteix gràcies al patriarcat perquè té a disposició una enorme quantitat de persones que, sense possibilitats de més, ocuparan els llocs de feina més precaris: mitges jornades, sectors mal pagats, impossibilitat d'ascendir (per falta de temps i impossibilitat de conciliar la vida laboral, familiar i personal), feines a temps parcials, etc. I una altra enorme quantitat de persones que podran no prestar atenció a aquestes “coses sense importància” I es podran dedicar exclusivament al treball remunerat. 

La lingüista Carme Junyent, considerant ella mateixa el llenguatge com una mera ficció sense importància, no s'adona que utilitzant el femení no s'està parlant només de llenguatge: s'està parlant de la realitat, de motivacions, de coses que vols, de coses que reivindiques, d'objectius que tens. No és qüestió de correcció política. És entendre que, darrere del llenguatge, hi ha unes idees implícites. Per això són les esquerres, i no les dretes, les que presten atenció al llenguatge i consideren important al mateix.

Exposar el cas d'en David Fernández i Ramos és poc menys que ridícul. Hauria d'intentar escoltar els seus discursos. La CUP és un dels grups dels quals actualment fan política que ho intenta més, això d'utilitzar un llenguatge parital i no discriminador. Tanmateix, en moltes ocasions, el seu portaveu no ho fa. No ho té integrat. Ho intenta, s'hi esforça, però no ho té integrat. En altres discursos, on no s'està acusant a ningú, també utilitza el masculí. Per què n'és conscient i ho fa expressament? No. Perquè el llenguatge el tenim integrat, conforme la nostra identitat i costa un esforç fer el canvi i utilitzar de forma immediata el llenguatge no sexista.

Em fa gràcia que la lingüista doni per suposat que és quelcom conscient i buscat sense saber-ho i sense haver vist cap més discurs del grup parlamentari i, en especial, el seu portaveu.

I si no és així, me la tallo i em faig monja.

No, és broma, perquè no tinc tita. Si no us ho creieu, mireu qualsevol vídeo o escolteu-lo. Veureu que intercala moments en què se'n recorda i moments en què no.

Pregunta/Resposta 14

P/ De nou, aquí, la intenció és bona.

R/ Sé que ho fan amb bona intenció. Tinc molts ex-alumnes que són de la CUP, i cada vegada que me'n trobo algun els ho dic. I tots em diuen que estan d'acord amb mi, però que no se'n surten! No convencen la resta, però crec que hi haurien de reflexionar. No fan cap favor a les dones, i segurament entrebanquen més l'arribada del missatge.

JO/ La intenció és bona encara que encara no hagin aconseguit de veritat integrar-ho. La intenció de la Carme ja no la veig tan clara. Que es respecti la llengua tal com ens ha arribat? Que no es produeixin canvis? Que no es visibilitzi a les dones? Que no donem importància a la llengua encara que ella, més que ningú pel fet de ser lingüista, és qui hauria de donar-n'hi i no dir que va a remolc de la societat? (com pot ser bona lingüista algú que diu que la llengua no aporta res i que com a màxim recull els canvis que es produeixen socialment?)

Pregunta/Resposta 15

 

P/ Cap on hauríem d'anar, doncs? Tornem enrere i abandonem els desdoblaments? Cerquem un equilibri?

R/ La meva opinió, que ni tan sols és la del document de conclusions, és deixar les coses com estaven, perquè tots ja ens anem adaptant als canvis.

JO/ Sí, status quo. Efectivament. Ara veig quina és la seva intenció. Que res es mogui. I, com va dir Galileu, “tanmateix es mou”. Ni tu, ni cinquanta mil lingüistes com tu ho podreu evitar. Espero que no passi com amb l'església, que ha tardat més 4 segles a reconèixer que no tenien raó. 

Pregunta/Resposta 16

P/ Es tracta, doncs, de fer servir el sentit comú?

R/ És senzillament sentit comú, i punt. Si funcionés, ja no necessitaríem res més. I que no argumentin que això va a favor de les dones, si us plau, que ens deixin tranquil·les. El que cal és que facin unes altres coses. No cal que les diguin, ens conformem que les facin.

JO/ Aquesta resposta, novament, m'encanta. M'encanta que s'agafi a la seva condició de dona, com abans s'ha agafat a la seva condició de lingüista, per reforçar els seus arguments. Perquè vol dir que no en té. Si es pensa que la voluntat d'utilitzar un llenguatge no sexista ha provingut dels homes és que no és gaire conscient de la realitat. I si sap que aquest moviment prové de les dones, no entenc com parla per les dones en general “que ens deixin tranquil·les. El que cal és que facin unes altres coses. No cal que les diguin, ens conformem en què les facin” A qui està parlant? Qui no cal que digui les coses? Per com construeix la frase les dones no, perquè a les dones és a qui han de deixar tranquil·les. Per tant... els homes? 

Pregunta/Resposta 17 

P/ Al llibre apareix el vostre nom i al costat hi diu 'editor', en comptes de 'editora'. Em va sorprendre.

R/ Ja ho sé, volia això. I quan vam fer les jornades em vaig posar 'director', i em van rondinar des de la taula.

JO/ A mi em sembla molt bé que vulgui que se li parli en masculí. També m'agradaria saber, llavors, perquè hauríem d'utilitzar el femení -per què serveix el femení?-. I, ja que parla d'status quo i de quedar-se les coses com estan, no té dret a dir-se en masculí, perquè sempre, a les dones, se les ha anomenat en femení. Per tant, qui és ella, pedant, per creure's que pot canviar una tradició ancestral. O és que no és el mateix que ens diu a qui volem canviar la forma de parlar?

Pregunta/Resposta 18

P/ Això tampoc no cal! Ho feu per provocar...

R/ Clarament. És com dir que jo no seré editora fins que abans no em deixin ser editor. Però el raonament és que jo faig una feina, i a la gent què li importa si sóc un home o una dona? Perquè una altra qüestió d'aquest debat és que als homes que s'hi han ficat, els han destrossat. A en Gabriel Bibiloni li han dit de tot. I sí, això és una provocació. Perquè la gent suposa que això ho fan els bons i a mi em situen a la banda dels bons. Però jo vull que s'acabi aquesta comèdia.

JO/ Que què importa si ets home o dona? Diga-li a la J.K Rowling què els hi importa a la gent si ets home o dona (li van demanar que no firmés els seus llibres amb el seu nom perquè no se sabés que qui l'escrivia era una dona) o a la Victor Català, o a la George Sand o totes aquelles que han hagut (i han) d'adoptar noms masculins

O els anònims

“Me atrevería a aventurar que Anónimo, que tantos poemas escribió sin firmarlos, era a menudo una mujer.” Virginia Woolf

O les que han cedit la seva obra perquè la firmés un home de la seva família (marits, germans, pares, amics...) que s'ha emportat el mèrit de tot plegat I ha acabat invisibilitzant a totes les dones que han fet quelcom en la història

Que què importa si qui escriu és una dona o un home? El mateix que que les dones siguin reconegudes, visibilitzades, respectades i tractades com a iguals, com a persones que es mereixen el mateix lloc en la llengua que ells.

Per què no pot ser que les dones estiguem en la realitat cultural i no -o menys- en els codis que representen aquesta realitat.

Perquè això té un nom:

INJUSTÍCIA

RESUM: 

Segons la Carme Junyent la manera d'utilitzar el llenguatge no ha de canviar per diferents raons:

Perquè no podem canviar el llenguatge o la manera d'utilitzar-lo, ja que només som éssers humans i el llenguatge i les seves normes sembla ser que no les fem -o decidim- nosaltres sinó una espècie de divinitat -que, en realitat, té noms i cognoms: l'ortografia, el diccionari i la gramàtica “oficials” van ser decidides per algú (homes) fa més o menys un segle -
Que el llenguatge no serveix per res ni té cap importància a l'hora de conformar-se la identitat d'un individu. Que canviar el llenguatge no serveix per canviar la manera de pensar. Que canviar la manera de descriure o parlar del que ens envolta no ens fa particulars, diferents o ens influeix. Vaja, que incloure a les dones no serveix de res: que les dones han d'estar en la realitat i després, en tot cas, si fa falta, ja el llenguatge les reconeixerà (obviant, per complet, que les dones sempre han estat en la realitat i que ara mateix hi ha més metgesses que metges però que continuem dient “metges i infermeres”.)
Que el llenguatge no sexista no serveix, perquè en Mas diu “catalans i catalanes” i després només diu “catalans” I, per tant, llavors ens exclou com a dones perquè al principi ha fet saber que catalans no és catalanes. En això té raó: però el que se li ha de demanar amb en Mas -la carta que se li hauria d'enviar- és que en tot el discurs ens inclogui a nosaltres. O que utilitzi tots els termes que hi ha neutres per no haver de duplicar. Perquè aquest text té unes dotze pàgines i no crec que ningú que hagi fet l'esforç de llegir-lo el pugui considerar pesat (a nivell de duplicacions, almenys). Jo parlo en parital, de forma no sexista, i pràcticament ningú se n'adona. Per què? Perquè el llenguatge té estratègies per ser utilitzat de forma no sexista que no són la duplicació.

Com a conclusió: jo, que sóc humanista, que no sóc lingüista, dono més importància a aquesta eina identitària que ella. Igual que penso que el català forma part de la nostra identitat com a cultura catalana, penso que el sexisme en el llenguatge forma part de la nostra cultura patriarcal. Canviant el llenguatge no es canvia la societat, però canvien els individus que la conformen. La seva manera de mirar, la seva manera de pensar, la seva manera de descriure, la seva manera de ser i estar en el món.

Senyora Junyent: si vol, pot continuar defensant l'status quo. Si vol, pot continuar enviant cartes a Mas. Si vol pot continuar invisibilitzant a les dones i prioritzant els éssers masculins en el llenguatge. Si vol, pot continuar definint-se en masculí. Si vol, pot fer tot això.

Però igual que vam aconseguir que les dones poguessin anar a la universitat, igual que vam aconseguir que les dones votessin, igual que vam aconseguir que fossin educades en escoles mixtes o fos important que cobressin el mateix per feines del mateix valor; o que poguessin ser científiques i químiques i la violència que rebien per part dels seus marits i parelles fos punible legalment, igual que hem aconseguit tot això, que és justícia i és igualtat, també aconseguirem que el llenguatge no sigui sexista. I que si en un grup de nenes arriba un nen no hàgim de començar a parlar en masculí, mentre que, al revés, no seria així. Perquè això no és just. I allò que no és just, per molt que es vesteixi amb fal·làcies, amb arguments socialment acceptats, amb idees preconcebudes, amb tradicions, amb normes, amb ironies i, en definitiva, amb mentides acaba caient, desmoronant-se, destruint-se a si mateix. Que ja ho diu el proverbi: s'agafa abans algú que menteix que a algú que coixeja.

Aquí enllaços d'interès per ampliar la informació sobre el tema:

Bengochea

Cdc

Eulàlia Lledó i Cunill

 

 

 

 

Hoy ganan las chicas o la carrera de "la mujer"

Este domingo se hizo la cursa de las mujeres.

Sólo comentar incongruencias varias que hacen de este evento un evento poco menos que machista.

Primero:

La frase que llevaban en las camisetas. "Hoy ganan las chicas"

Analisis:

"Hoy ganan": Mañana y ayer, y pasado mañana y anteayer perdieron y perderán. Pero hoy...oye! Celebrémoslo! Ganan!

"Hoy ganan las chicas": pero perderán las mujeres. Porqué esto de denominarse chica es seguir ese concepto de que es mejor ser una chica (de pequeñas, de jóvenes) que una mujer, y es un concepto patriarcal. No, señoras. Las que estáis corriendo allí sois mujeres. Y son los derechos de las mujeres los que se deben ganar. Poner "chica" es entrar en un juego absurdo y patriarcal. Es minusvalidarse. Es seguirles la corriente. Es decir "noche de chicas" "cena de chicas" "cosas de chicas"

"Ganan": hoy ganan las chicas. Y a quién ganan? A los chicos, no? Porqué esto de la igualdad es una competición entre sexos. Presentar la búsqueda de la igualdad a través de una competición entre sexos es no estar luchando en absoluto por la igualdad.

"Carrera de la mujer": así, sin más, en singular. Porqué sólo existe una mujer, la verdadera. No somos un colectivo diverso, muy diferente entre sí, con necesidades, expectativas, realidades e identidades distintas (cosa que la palabra "mujeres" dejaría bastante más claro porqué daría paso a la pluralidad de identidades) somos "la mujer".

Además del ya evidente uso del color rosa de la camiseta. Hacerla lila, que es feminista, que es reivindicativo, que es sinónimo de mujer que lucha...no!

Lo único bueno del acto fue que las "chicas" que participaron hicieron ejercicio y esfuerzo físico. 

Así que sí, ayer ganaron las chicas. Felicidades a todas las chicas.

Pero las mujeres, ayer, perdimos. 

Ilegalizar la prostitución?

El tema de la prostitución y qué se debe hacer legalmente con ella, es un tema que trae cola. En esteartículo del diario.es la autora defiende que legalizarla supondría aceptar que la explotación sexual de las mujeres es aceptable y fomentaría que en el imaginario colectivo se tuviera la idea de que el varón tiene acceso natural al cuerpo de las mujeres.

Este conclusión la saca después de decir que “El argumento que parece tener más peso en esta discusión es el que explica que la legitimidad de la prostitución debe buscarse en el libre consentimiento de las mujeres prostituidas. Por eso me centraré exclusivamente en este aspecto del debate.” Es decir, después de centrarse en un solo aspecto del debate de la prostitución llega a una conclusión general sobre todo el tema. Personalmente, sólo teniendo en cuenta esto, ya me parece que la conclusión debe ser, necesariamente, parcial. Y que no tiene en cuenta el amplio debate y argumentaciones que gira entorno a este tema.

En todo el artículo, se hace evidente un tono paternalista sobre esas mujeres. Mujeres que, teniendo voz e ideas propias sobre qué debería hacerse legalmente con su trabajo, no son preguntadas. La señora tiene un idearios y unos argumentos y los expone, considerando que tiene que ser una práctica que ha de ser prohibida. Así, mientras unos explotan los cuerpos de las mujeres sexualmente ella se dedica a poseerlos teóricamente. Viene a decir que las mujeres no tendrán derecho a decidir sobre su propio cuerpo y qué hacer con él. La ley debe prohibir, según ella, que las mujeres sean sujetos de pleno derecho y tengan capacidad de elección sobre ellas mismas, su sexualidad, su cuerpo, su vida, sus valores, su moral y sus decisiones. 

Otro error garrafal que comete la autora es no diferenciar, en su valoración del tema, la prostitución y la trata y/o tráfico de mujeres. “Más del 90% de las mujeres prostituidas son inmigrantes y el tráfico ilegal de mujeres para la industria del sexo está aumentando como fuente de ingresos para los varones.” son dos temas distintos. Nadie está de acuerdo en que se obligue a personas a mantener relaciones sexuales de forma esclavizada y para que las únicas personas beneficiadas sean los varones que las explotan o que consumen sus servicios. Pero esto es un tema distinto a que las mujeres immigradas sean las mujeres que más se prostituyen.

El argumento principal que esgrime es que la aceptación por parte de las mujeres de prostituirse no se toma -aunque lo parezca- de forma libre porqué la pobreza, las condiciones sociales o la educación condicionana a estas mujeres “Un contrato firmado por dos partes en la que una de ellas está dominada por la necesidad no es un contrato legítimo.” Supongo que esto sólo importa si lo que venden es sexo, porqué los trabajos en condiciones paupérrimas o de explotación que se producen en otros ámbitos (limpieza, supermercados, tiendas, etc.) no importa que se firmen con una de las partes dominada por la necesidad de sobrevivir, que acepta aquél contrato sólo porqué no puede conseguir ninguno mejor. Los trabajos más precarios -pero legales- también están llenos de mujeres migrantes. Nadie se plantea prohibirlo, verdad? Qué pasa, que no nos toca moralmente que existan unas mujeres que por menos del sueldo mínimo están fregando los lavabos públicos de plaza catalunya? Si se trata de enfrentar moralidades no pasa nada, pero no olvidemos que la ley no debe fundarse sobre la moral de la gente. Por eso debe existir una separación entre Iglesia y Estado. Es algo básico. 

“Si consideramos la prostitución una forma inaceptable de vida, resultado del sistema de hegemonía masculina y que vulnera los derechos humanos de las mujeres al convertir su cuerpo en una mercancía y en un objeto para el placer sexual de otros”

Esta frase me parece muy interesante. A qué debe referirse cuando dice que la prostitución es una forma inaceptable de vida? Porqué el sistema hegemónico masculino -el patriarcado- también da como resultado que muchas mujeres se dediquen a los trabajos domésticos y de reproducción, o a trabajos menor valorados y remunerados como las maestras de infantil, las señoras de la limpieza, la enfermería, la sercretaría, etc. Porqué sean consecuencia del patriarcado deben ser prohibidos o considerados como formas de vida inaceptables? No es legítimo, en eso estoy de acuerdo, en que se condene a varones y mujeres a ocupar determinadas profesiones y no otras, y que las que ocupan las segundas sean menos reconocidas socialmente, se paguen menos o no se paguen y las condenen a ser ciudadanas de segunda categoría que dependen de un varón, de un estado o de los servicios sociales. Pero, considerar que todo aquello que procede de la hegemonía masculino es, de forma ineludible, inaceptable y por ello debe ser prohibido, es querer prohibir prácticamente todos los actos/trabajos/fiestas/tradiciones/lenguaje/expresiones culturales/anuncios/valores sociales. Este argumento no tienen ninguna validez ni es específico a la prostitución. Venga! Vamos a prohibir que las mujeres se depilen. Porqué dicen que lo hacen porqué quieren pero en realidad es consecuencia de un modelo de belleza que ha impuesta la sociedad patriarcal ya que en realidad, por voluntad propia, ellas nunca se harían el daño que se hacen, ni se gastarían el dinero que se gastan, ni perderían el tiempo que pierden. 

Después afirma que la prostitución convierte las mujeres en una mercancía y en un objeto. Pero por qué? Ellas no se venden. Venden sexo. Una cosa es vender el cuerpo y la otra vender sexo. Confundir uno con otro es tan patriarcal como aquello de lo que la autora se queja. Están vendiendo más sus cuerpos aquellas mujeres que en ferias de coches se ponen escote, tacones y mini falda y se colocan al lado del coche con una sonrisa en la boca. O las otras que son contratadas para bailar delante de un tenderete dónde se venden mojitos para que los varones paren a comprar. Sin embargo, eso no se tiene que prohibir. Las prostitutas no venden su cuerpo: son agentes activos en el acto sexual. Hacen cosas. No son como muñecas inflables. Son agentes y no objetos.

Finalmentente, en esta frase, concluye que son objetos para el placer sexual de otros. Eso debe depender del caso, digo yo. Es diferente ser una prostituta de lujo que una de las que está en la Rambla de Catalunya. Por qué las mujeres tendrían que no disfrutar encuentros sexuales? Está, a caso, prohibido que las mujeres disfruten sexualmente sólo por el hecho que están siendo pagadas? Dar por sentado que ellas no sienten placer es negarles su sexualidad propia. Acaso las mujeres no pueden disfrutar siendo putas? En la prisión de mujeres de las Corts, durante la guerra civil, se encerraban allí: “prostitutes que es lliuren al seu comerç clandestí més per temperament que per necessitat.” es decir, prostitutas que se daban a su comercio clandestino más por temperamiento que por necesidad. Es decir, aquellas que lo hacían por necesidad se las perdonaba, pero aquellas que disfrutaban eran consideradas lascivas y moralmente reprobables.

 

Con todo esto no estoy defendiendo que la legalización sea la solución. Es cierto que creo que es un ataque contra la libertad de elección de las mujeres si se prohibe, o que creo que es demostrable que prohibir la prostitución no es acabar con ésta, sino poner a esas mujeres en un limbo y desprotección mucho mayores que las actuales. Es verdad, pienso que es tratar a las mujeres como a menores de edad o imbéciles no pedirles a ellas, las afectadas, que creen y piensan sobre este tema. También sé que hay otros colectivos que se ven forzados a prostituirse, como las personas transexuales. En este colectivo, por el rechazo social que suelen recibir, hay unos porcentajes muy elevados de prostitución. Defiendo que es solo a través de la educación de la población en que la hegemonia masculina puede retroceder y avancemos hacia la libertad de toda la gente y colectivos, no sólo de las prostitutas. Afirmo que hay mujeres que sin un acuciante económico deciden prostituirse, probar qué significa practicar sexo con otras personas a cambio de dinero y lo disfrutan. U otras que piensan que es una salida facil para ganar dinero. Y si para ellas es facil me parece genial que lo hagan. Y muchas de ellas tienen la capacidad de poner límites: de decirle a quien tiene interés en yacer con ellas hasta dónde quieren llegar y de qué manera y que esta elección sea respetada. Y pienso que la mayoría de problemas pueden sucederse por el limbo legal en el que están, en el que no tienen nadie que asegure su integridad y salud. Sí, es cierto, estoy a favor de la legalización. Pero con este texto no pretendía defender esto, sino señalar la absurdidad, contradicción y paternalismo que emana del texto de esa señora que defiende des del primer momento que debe prohibirse. 

"Yo no deseo que las mujeres tengan poder sobre los hombres, sino sobre ellas mismas." Mary Wollstonecraft 

23 cosas (de verdad) que a las mujeres les Encanta que su pareja les haga

A raiz de la lectura de este "artículo"

Mierda

y viendo la justificación de la persona que lo escribe (Hazme caso, soy mujer -debería haber añadido tradicional, heterosexual y muy femenina-) voy a crear uno alternativo y voy a justificarlo de la misma manera: hazme caso, soy una mujer -y debería añadir una mujer que piensa, autónoma, libre y única-

 Empecemos:

1. "Ponme tu chaqueta y abrázame cuando te diga: “ hace frío”,  y no tenga con que taparme."

Si hace frío es probable que tanto tú como yo tengamos frío. Busquémos un bar y tomémonos un vodka, que si a la gente rusa le funciona más a la gente de Barcelona.El frío es relativo al alcohol que hayas bebido.

 2. "Si te digo que te  “quiero”, “amo” más que tú, no dejes que te gane."

Si te digo que te quiero puedes contestar lo que te de la gana (una opción: qué bien!) o lo que el momento dicte. Por ejemplo: si te digo que te quiero después de hacerte una putada enorme como irme con otra persona si teníamos un pacto de monogamia o habiéndote mentido puedes enviarme a la mierda. 

3. "Nunca dejes de decirme que soy hermosa para ti, aunque te diga que no lo soy. Tú insiste."

Ayúdame a superar las mierdas estéticas y las imposiciones de belleza sociales que puedo haber integrado y que están jodiéndome la autoestima. No me digas que soy hermosa para tí porqué eso es depender de tu mirada y tu opinión y no ayudarme a ser libre.

4. "Tómame de la mano cuando caminamos en la calle."

Ten en cuenta que puedo necesitar mis manos para muchas cosas: cargar bolsas o maletas, liarme un cigarrillo o mirar el móbil. Tranquilo, si no me tomas la mano no voy a escapar corriendo y te aseguro que antes de cruzar una calle corriendo porqué al otro lado hacen rebajas en mi tienda favorita voy a mirar si pasan coches.


5. "Abrázame cuando te salude una amiga o conocida."

Preséntame a tu amiga o conocida (o amigo y conocido) si crees que puede caerme bien porqué tenemos cosas en común y me puede ayudar en el proyecto en el que estoy trabajando. Si no, olvídalo que para chuparme a gente que no me aporta nada ya tengo suficientes en mi círculo de conocidas/os.

6. "Si te digo que me sueltes, no lo hagas."

Si te digo que me sueltes, suéltame. Es demostrarme que crees que soy suficientemente madura como para saber lo que quiero por mí misma. Si no lo haces, estarás tratándome como una niña a quién tienen que decirle lo que quiere y lo que no o estarás obligándome a hacer cosas que no quiero. Y eso se llama violencia.

7. "Róbame un beso."

No me robes nada o tendremos problemas. Robar significa que no hay acuerdo mútuo. Quizás he estado comiendo cebolla, ajo o allioli y no quiero que nadie en el mundo se acerque a cinco metros de mí. O quizás, simplemente, no quiero besarte en ese momento. Los besos deben ser voluntarios.

8. "Dame una rosa, o un detalle un día cualquiera de sorpresa."

En este estoy de acuerdo. Un libro, un regalo o una sorpresa tiende a gustar a todo el mundo.

9. "Si estoy llevando algo “pesado” quítamelo y llévalo tú."

Si estoy llevando algo pesado y ves que me estoy deslomando y que no puedo ayúdame. Si estoy llevando algo pesado o no pesado pero puedo con ello no me trates de inútil y dependiente: soy una persona autónoma que no necesita de varones (y mucho menos de tí) para poder hacer su vida libremente.

10. "Por más apurado que estés dame un beso de despedida."

Pierde el avión si hace falta que por algo soy tu novia. Si no me das un beso de despedida voy a cabrearme y a montarte un pollo del cupón. No, en serio. Puedes decirme adiós mientras bajas las escaleras cuál alma que lleva el diablo.

11."Ábreme la puerta del coche para que entre."

No me trates de inútil. En la mayoría de las circunstancias soy capaz de abrir la puerta de un coche. Eso sí, si estoy borracha como una cuba y ni siquiero me aguanto de pie, por favor, abrémela. Y de paso, consigue una bolsa de plástico por si acaso.

12."Invítame a cenar, y acomoda mi silla para que me siente."

Nunca me retires la silla de la mesa para que me caiga: es una broma de muy mal gusto. Invitarme a cenar? Si vas bien de dinero me parece una gran idea!

13. "Mírame a los ojos cuando te estoy contando algo importante para mí."

Si no te interesan las cosas que te cuento, lo que pienso o lo que me ha pasado, por favor, házmelo saber y plantéate por qué estás conmigo.

14. "Mándame un mensaje de buenos días."

Si te levantas a las seis (siete, ocho o nueve) de la mañana y me envias un mensaje de "Buenos días" el día que yo puedo dormir hasta tarde quizás tendremos un problema.

15."No veas a otras mujeres en mi presencia puede que no te lo diga, pero nos incomoda muchísimo a todas, esta bien que admires la belleza pero trata de ser disimulado las mujeres no siempre estamos seguras y detalles como estos nos ponen a pensar en lo peor como por ejemplo que ya no te parezcamos atractivas."

Sé que los varones de verdad tienen que babear y girarse cuando pasa una mujer que consideran guapa pero intenta evitarlo: puede incomodar a la mujer que está pasando por ahí y que lo último que quiere es que se giren a mirarla, le tiren piropos, la persigan y la molesten.

16. "Si estoy de mal humor, hazme reír o de lo contrario dime que me ves más delgada, ponte creativo el buen humor es el remedio para todas nuestras crísis existenciales."

Como adelgazar es mi objetivo vital, por favor, cuando me veas de mal humor intenta hacer ver que no me encuentras porqué soy prácticamente invisible de lo que me he llegado a adelgazar. Eso me hará profundamente feliz (el buen humor, esté yo de malo o de bueno o de medio humor, siempre es bienvenido)

17. "Sé espontáneo, las rutinas nos aburren, no existe nada peor que hacer lo mismo siempre."

Cierto. Hacer lo mismo siempre aburre a prácticamente todo el mundo. No lo hagas por mí, házlo para no ser una persona gris, que no aprendre, que no descubre y que no puede hacerme crecer más en ningún sentido.

18."Si te digo, me gusta esta canción, dedícamela, bueno oye la letra primero y si es de amor dedícamela."

Si te digo que me gusta una canción y no es de amor, sino de desamor, plantéatelo: quizás estoy utilizando una sutil técnica para decirte que quiero que lo dejemos. Porqué al fin y al cabo soy mujer, eso es: retorcida, que va por detrás y que no puede afrontar los problemas.

19."Cuéntame un secreto que no  lo compartiste con nadie más que conmigo.  Eso me hará ver que me tienes confianza."

Si eres gay, tienes problemas con la policia, has estado en la cárcel, eres un maltratador, eres gigoló, tienes alguna enfermedad de transmisión sexual, estás manteniendo una doble vida con una novia en cada puerto o eres del FBI, por favor, agradecería saberlo.

20."Cuando esté triste o enferma, aparece de sorpresa con  mi comida o postre favorito. Me matarás"

Cuidáme y preocúpate por mí cuando me encuentre mal. Más que nada porqué esto es querer a una persona. Si no te sale hacerlo, cuéntamelo y vamos a hablar sobre nuestra relación.

21."Tómame por sorpresa  un día cualquiera  y dame una noche de pura “pasión” descontrolada."

La pasión siempre es bienvenida, sobretodo si es compartida.

22."Tu celular no es más importante dale un uso moderado mientras estemos juntos si le pones demasiada atención pensaré que te aburro."

No hagas nunca caso a las cosas que se escriben dirigidas a las mujeres. Me harás sentir que en lugar de única y especial soy una especie de molde sin ningún tipo de personalidad. Y esto me cabreará.

23."No desaproveches ningún momento, para recordarme lo feliz que eres a mi lado."

En serio. Pasa de las chorradas éstas o de veras tendremos un problema.